#cappingüísensenevera

PINGUNEVERA 1Doncs al final ha estat que sí: resulta que hi ha hagut estiu. La por que teníem de passar-nos el juliol amb bufanda. I mira.

Afortunadament, l‘Àrea d’Autoprotecció del Departament de Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya està al cas. A AQUEST ENLLAÇ trobareu consells (bebeu aigua. Camineu per l’ombra. Aquest tipus de coses) que podeu aplicar per tal d’Autoprotegir-vos.

Lamentablement, Protecció Civil ha oblidat el col·lectiu d’èssers que més està patint l’onada de calor. Uns éssers que es troben tot sovint a les llars del ciutadà post-modern mitjà: Els Pingüins Domèstics .

PINGUNEVERA 0Per tal de fer front a aquest terrorífic oblit, hem engegat la campanya #cappingüísensenevera. És una iniciativa ciutadana internacionalista sense ànim de lucre que es concreta en tres accions:

1) trobar el Pingüí Domèstic que sens dubte corre per casa teva

2) posar-lo dins la nevera.

3) fotografiar-lo i penjar-lo a #cappingüísensenevera per tal que la comunitat mundial pugui compartir el teu gest.

PINGUNEVERA3No sal res més. Un petit gest per a la humanitat. Una gran alleujament pel Pingüí Domèstic.

PINGUNEVERA2Col·labora amb #cappingüísensenevera. Perquè els gestos surreals… també són gestos.

ANIMALS MITJANA#cappingüísensenevera

Anuncis

La Banda sonora de les ciutats

tango1 Crònica de l’espectacle Rodolfo Mederos convida Martirio, Nit de tango al grec   

    Diu Rodolfo Mederos, el director musical de la Nit de tango que va oferir el Festival Grec 2013 el passat 29 de juliol, que el tango és la banda sonora de totes les grans ciutats. I potser té raó, perquè a les melodies que el trio d’argentins (Armando de la Vega a la guitarra, Sergio Rivas al contrabaix i el mateix Mederos al bandoneó) va portar a l’escenari del Teatre Grec, hi havia barrejades l’alegria frenètica, la desesperació sostinguda i la melangia irrespirable que tots els habitants de grans ciutats coneixen, suporten i fins necessiten.

    Rodolfo Mederos és músic, compositor, arranjador… i segons el programa del Grec, també docent, fuster, col·leccionista i biòleg. Però per sobre de tot és un gran bandoneísta.

    Per si no esteu gaire posats en tema tangos, el bandoneó és aquell acordió de les orquestres tangueres, una mica més axatat que el que fem servir per aquestes terres, que es toca assegut i fent servir el genoll com a recolzament. El bandoneó va néixer com a “orgue portàtil” a l’Alemanya del segle XIX per a interpretar música religiosa fóra del temple, va arribar a terres argentines portat pels mariners i els immigrants i es va quedar per sempre més a les orquestres de tango per donar-los aquesta particular suma d’intensitat i de nostàlgia. El bandoneó i sobretot el bandoneísta van ser els protagonistes indiscutibles del concert de dilluns passat.

     I això que no les tenien totes: és el risc de posar al cartell un nom com el de la cantant Martirio. Encara que el títol de l’espectacle informés clarament que “Rodolfo Mederos convida Martirio”, les ganes de veure un directe de Maria Isabel Quiñones, amb ulleres de sol i pinta inclosa, podia portar fàcilment a no llegir ni “Rodolfo”, ni “convida”, ni res més que el nom de la cantant de Huelva…

    Tot i així, si hi havia al teatre algun escèptic de la capacitat de convocatòria del bandoneísta, l’escepticisme li va durar ben poc. Concretament, fins el moment exacte en què s’apagava la darrera nota de “Nunca tuvo novio”, la peça amb què Mederos, tot sol al centre de l’enorme escenari, va obrir el concert. L’aplaudiment ample, emocionat i franc que va inundar el semicercle del Grec (pràcticament ple, cert predomini de les parelles de mitjana edat i de joves amb barbes d’ermità) no permetia el dubte.

    Trencat el gel en solitari, entraren en escena el guitarrista Armando de la Vega i el contrabaixista Sergio Rivas, i així va quedar constituit el trio que conduiria amb rigor, contundència i subtilessa, la nit de tango del Grec.

    El trio de Rodolfo Mederos treballa en la recerca de l’autenticitat del so tradicional. El mateix Mederos declarava, “Gran hotel Victoria” i “El Caburé”, que un poble no pot mirar cap al futur si oblida la cultura del seu passat (enunciat que, tot sigui dit, va despertar un rampell d’aplaudiments espontanis entre l’audiència), pel que la majoria de tangos triats per al concert van ser dels de l’anomenada “guardia vieja”, composats entre 1880 i 1924. Els tres intèrprets semblaven funcionar com un de sol, i ho omplien tot d’una música potent i sensible, fascinant. I de tant en tant, d’un punt misteriós amagat al cantó dret de l’escenari, emergien i tornaven a submergir-se els altres tres artistes que acabaven de completar el quadre.

    Primer, els ballarins: Luna Palacios i Jorge Pahl. La parella de ball, que compartia amb els intèrprets una enorme prestància damunt l’escenari, tenia a més l’estranya habilitat de tornar els músics invisibles: Mentre eren a escena era impossible mirar alguna cosa que no fossin ells buscant-se i defugint-se amb moviments delicats i velocíssims, d’una violència juganera i tendra.

I després, passats els primers trenta minuts de concert, la cantant: Maria Isabel Quiñones, la Martirio.

martirio

La Martirio entrava i sortia amb solemnitat de gran senyora… i amb somriure de vella amiga. Venia en format discret: vestit negre ample i fulard vermell, però no es va oblidar ni les ulleres fosques ni la “peineta”. El vano l’esperava a la tauleta baixa on els músics tenien preparades les ampolles d’aigua.

La Martirio va cantar tangos aflamencats, flamenc tanguejat i alguna copla, perquè, ho va dir ella mateixa, “la copla és la novia del tango”. I el format discret del vestir el va dur també a la veu i la presència, mirant de no destacar per sobre dels seus amfitrions, d’adaptar-se al clima virtuós i contingut de tot el concert. Quan després de “Volver” i “La bien pagá” va desaparèixer fins al final del concert, a alguns ens va saber a poc… potser fins i tot a ella, perquè en la seva manera de marxar cap a cametes hi havia aquell punt de qui marxa d’una festa perquè ha de matinar, sabent que, o se’n va tot d’una sense mirar enrere, o es queda fins que es faci de dia…

Vam ser un públic disciplinat. Una mica com la Martirio: entregats però continguts. Més enllà dels aplaudiments entre peça i peça, només ens vam fer notar en dues ocasions: a l’aplaudiment espontani que comentàvem més amunt i al minut de silenci impressionant que Mederos va demanar per les víctimes de l’accident de Santiago. Cap al final del concert vam ser convidats a compartir aquell gegantí escenari per ballar alguna peça… però no ens vam atrevir…(Els que ens hi vam fixar vam veure, als seients de dalt de tot, un senyor que fregava la setantena fent el mig gest d’aixecar-se, engrescat, però la seva senyora, vermella com un tomàquet, el va tornar empènyer seient endins).

Després de gairebé dues hores de concert virtuosista, mesurat i elegant, el trio es va acomiadar amb una interpretació absolutament vertiginosa del tango de 1903 “El Choclo”, que tant els músics com els ballarins van portar a terme sense despentinar-se. I aquesta exhibició final va poder amb la contenció dels espectadors: L’audiència va esclatar en aplaudiments llarguíssims, entusiasmats, gairebé operístics.

Abans de marxar encara ens guardàven un caramelet íntim: sols sobre l’escenari del Teatre Grec, Rodolfo Mederos i Martirio van regalar-nos el darrer tango de la nit, que es deia “Barrio” i que va deixar a l’aire una nostàlgia dolça, de les coses que és bonic trobar a faltar.

A la sortida, asseguda al muret de pedra de les escales del teatre, una senyora gran amb un vestidet de gala espellifat tocava al seu teclat portàtil una melodia alegre i destenyida, que recordava com de lluny alguna de les sentides durant el concert. I vam marxar pensant que sí, que potser és veritat que el tango és la banda sonora de les grans ciutats.

25 de maig, Dia Internacional de la Tovallola

Towel-day-Infographic1Un dels “Dies De” absurds més bonics del calendari. Els fans del llibre de Douglas Adams “Guia de l’autoestopista galàctic” mostren al món que estan encantats de ser uns friquis anant on sigui que han d’anar els 25 de maigs de les seves vides amb una tovallola. Perquè, com és evident, una tovallola és indispensable per a l’autoestopisme galactic.

http://www.towelday.org

blog-thehitchhikersDONT PANIC, USE A TOWEL.

D’Aprop

Que vaya bonito a La Seca-Espai Brossa

He decidit començar l’article pel final, perquè no hi ha motiu d’esperar l’últim paràgraf per dir-ho: Aneu a veure Que vaya bonito, de la companyia TeatrodeCERCA a La Seca Espai-Brossa: Teniu fins al 26 de maig.

Aneu-la a veure perquè us trobareu, davant del vostre nas en el més literal dels sentits, sense intermediaris i sense interferències, amb El Fet Teatral en estat pur: personatges en constant conflicte, actors en constant relació i espectadors en total immersió dins l’espectacle.

Ho vull deixar dit des del principi, precisament perquè jo quasi no hi vaig. I quasi no hi vaig per un mal costum que tinc des que escric cròniques sobre les obres que vaig a veure: la pre-documentació, i en conseqüència, el pre-judici.

Com a espectadora sóc una gran defensora de la inòpia: el que més m’agrada és entrar a la sala i no tenir ni idea del que hi passarà quan s’apaguin els llums. M’agrada perquè deixa espai a la sorpresa, que moltes vegades dóna força a la proposta. I m’agrada perquè és l’única manera d’assegurar-me que el que he rebut de l’espectacle m’ho ha donat l’espectacle en si mateix, no el que sé del text, de l’autor, del context politico-social o de la companyia que el porta a escena. El problema és que no em sembla gaire professional anar a veure un muntatge sobre el que faràs una crònica sense saber ni qui l’ha escrit, ni d’on surt, ni què és. Així que em reservo el plaer de la inòpia per quan sóc espectadora-i-prou, no espectadora-cronista.

Tot això per dir que quan vaig sortir de casa en direcció a la La Seca ja m’havia llegit el programa de mà en versió pdf, la història de la companyia, la sinopsi, l’argument, els objectius que es planteja la peça, i un parell o tres de crítiques aparegudes a la premsa.

Sabia, per tant, que no veuria una obra de teatre “convencional”. Que vaya bonito, com totes les obres de la companyia teatrodeCERCA (que ja sumen dotze en els seus deu anys de carrera) ha estat concebuda per ser representada a espais privats, aquesta en concret, per a terrats i terrasses. Sabia també que com a públic tindria un paper dins l’obra: Que vaya bonito és la festa de comiat de David (Jorge-Yamán Serrano), que se’n va a Mèxic, i els assistents no són “públic”, sinó “convidats a la festa”. I sabia, a més, que l’obra havia estat descrita pels crítics en vàries ocasions com “més que teatre, experiències”.

Anava, en conseqüència, completament terroritzada. Primer perquè veuria una obra pensada per a un tipus d’espai molt concret, el terrat d’una casa particular, en un altre espai totalment diferent, una sala de teatre. Si havia estat pensada per a fer-se en un espai no teatral… per què fer-la en un teatre? No es perdrien coses pel camí? No aniria això en contra de l’obra mateixa?

El meu segon punt de desconfiança estava relacionat amb aquesta mania inquietant de convertir-ho tot en una experiència, com si el que comporta veure una bona obra de teatre (emocionar-se, identificar-se, divertir-se, reflexionar…) ja no fos suficient i ens calgués sempre un cert punt d’innovació, de performance per a que fer-ho interessant.

Doncs bé: aquests meus terrors pre-judicats van esmicolar-se estrepitosament davant la proposta de teatrodeCERCA.

Deixeu-me que us parli de com la companyia ha transformat la sala Josep Palau i Fabre de La Seca-Espai Brossa. No és exactament entrar a un lloc on es podria celebrar una festa. La sensació és més aviat la d’entrar a un lloc on tu ja havies celebrat una festa abans. Ho reconeixes tot: el mural, sempre un punt desangelat, amb fotos de l’homenatjat de petit, els gots de plàstic, els bols amb sangria i patates de bossa, la cartolina amb el boli penjant d’un cordill per a que escriguis la teva dedicatòria, la gent que no sap ben bé on posar-se ni amb qui parlar… La impressió de realitat és tan forta que deixa de ser impressió. Et sents, realment, un dels convidats.

Són moltes les propostes teatrals que han mirat d’establir una relació diferent amb l’espectador. Introduir el públic dins la ficció de l’obra ha estat en moltes ocasions la finalitat (gairebé l’obsessió) de nombrosos espectacles. Dels que he vist, Que vaya bonito és el primer que ho aconsegueix realment. Sense esforç i des del principi. No és exactament que trenquin la quarta paret… És que no hi ha hagut paret en cap moment. El fet és que el paper que t’adjudiquen és el mateix paper que has vingut a interpretar: el de voyeur d’una intimitat, el que interpretes cada cop que vas a la festa d’algú a qui no coneixes.

I, tot i així, per a mi el mèrit de Que vaya bonito no està tant a aconseguir integrar el públic com a integrar-lo sense provocar-li malestar ni incomoditat, sense el clàssic moment d’ “Ai quina por, que ara ens faran fer coses”. I aquí és on toca parlar del saber fer dels intèrprets, del control de la situació que exhibeixen en tot moment.

Jorge-Yaman Serrano (David), Carmen Flores (la seva germana Carolina) i Jorge Cabrera (el seu germà Pedro) viatgen per l’obra com tres pilots infal·libles: segurs, confiats, precisos. Saben d’on han sortit, on han d’anar i per on volen passar. Coneixen el terreny per on es mouen els seus personatges i els personatges dels seus companys d’escena. Ocupen en tot moment l’espai que han d’ocupar, tant en sentit físic com en sentit metafòric.

Controlen.

Per això es poden permetre no actuar la festa, sinó simplement celebrar-la, i per això es poden permetre una relació amb els “convidats”, que són tan reals com ells mateixos, i això, en aquesta obra, vol dir molt molt molt reals.

Els actors juguen la realitat a fons, i per art de màgia, la juguem tots: Tots trobem el nostre lloc en aquesta festa de comiat que ningú vol celebrar, tots ens reconeixem en l’apassionat amor-odi que es professen els germans. Tots tenim una mica de David, que vol escapar de l’opressió de la família, i de Pedro, que considera irresponsable marxar sense tenir en compte la malaltia del pare, i de Carolina, que no suporta quedar-se sense el més semblant a un nen a qui cuidar. Tots veiem en cadascun dels personatges la bomba de rellotgeria que esclatarà quan la nit, el cansament i la sangria facin la seva feina. I tots serem allà enmig quan arribi la tempesta, i serem part de la tempesta mateixa, i ens esquitxarem amb ells de ràbia i de tendresa.

És veritat, veure aquest espectacle és una experiència. I l’aposta de teatrodeCERCA per aixecar espectacles que es puguin representar en espais privats és, (a part d’un indicador de com és de complicat fer-se un lloc als escenaris del nostre país) tot un exemple d’ofici, de dedicació, d’imaginació i de supervivència. I el muntatge és original, és arriscat, és innovador i és valent.

I tot i això o precisament per això, el que fa funcionar la proposta respon a la recepta tradicional: Una direcció intel·ligent, una interpretació impecable i un tema universal. Al meu entendre és molt més que una experiència. És Teatre. I és per això pel que crec que s’ha d’anar a veure.

http://www.teatrodecerca.com/

CANVI DE BANDA!

Entrevista sobre El Gran Despropòsit a la secció de cultura de l’informatiu de nit de Comradio!!

DESPROPÒSIT 2

MIL MANERES DE FER ESCLATAR UN CAP

1262005901627_f

Una de les conseqüències més divertides de muntar un espectacle teatral és que et trobes resolent problemes que ni als moments de més emboirada parainoia t’hauries atrevit ni tan sols a somiar.

Tinc l’exemple perfecte basat en fets reals: La Cía de Teatre Estable de la Casa Real estem fent una obra que es diu El Gran Despropòsit, i que explica un dia qualsevol en un simpàtic món post-apocalíptic on si no cantes t’esclata el cap.

I aquí arriba la pregunta màgica que hem de respondre en menys d’un mes:

Com es pot fer esclatar un crani humà…en escena?

funny-head-explosion-mind-blown

Quina pregunta més elegant!Com ens agrada!                                                                                                                                Quin luxe poder dedicar estona de la teva vida a resoldre aquesta qüestió surrealista!

Comencem amb el primer llistat de propostes:

Avui…

1000 Maneres de Rebentar caps!!!

896a4_ORIG-head_explosion

-Teatre verité: rebentar realment els caps dels actors.

-Teatre Simbòlic: un personatge que encarna L’Explosió balla un tango amb el personatge a qui li esclata el cap.

-Teatre Simbòlic Festiu: Un personatge que encarna l’Explosió dispara  un canó de cofetti sobre el cap del personatge a qui li esclata el cap.

-Teatre Simbòlic Radicals Lliure: Un personatge que encara l’Explosió dispara un canó de vísceres sobre el cap del personatge a qui li esclata el cap que esquitxa els espectadors de primera i segona fila.

-Teatre Grec: entra un missatger i explica que a un altre li ha explotat el cap.

-Teatre contemporani: El personatge a qui li esclata el cap llegeix una acotació segons la qual li està esclatant el cap.

-Teatre de pobre: el personatge a qui li esclata el cap es col·loca un cubell de llauna sobre el cap.

-Teatre de Creació: A la companyia de teatre li esclata el cap de tant pensar maneres d’escaltar caps.

Falten encara moltes fins arribar a les 1000! Així que ja ho sabeu: s’accepten suggerències!!

24

TRISCAIDEFÍLICS (that means Feliç Any Nou!)

Edad_13

Doncs no s’ha acabat el món.

A mi la veritat és que em va perfecte, perquè les agendes no em quadraven gens amb els cataclismes.

Així que al final no hem estat aixafats per un meteorit, i podem estrenar any. I quin any: El 13.

 El que més mola del 13 és que és l’únic número que té una paraula específica per a designar les persones que li tenen pànic. Triscaidecafòbics. Mola o no mola?

 Una altra cosa que mola del 13 és que és el número atòmic de l’alumini. Això, fent servir el mètode de causa/conseqüència que fan servir els endevinadors de més prestigi, vol dir que entrem a un any regit, químicament, pel paper de plata. Menjar reciclat, entrepans i picnics. No és del tot un mal auguri…

 A part d’això és el número de la mort a les cartes del tarot, el nombre de dies que va trigar l’estrella de Betlem a mostrar-se als reis mags, el nombre de la Deesa Lluna a les mitologies nòrdiques, el nombre de bruixes que es reunien als Sabbath, el nombre del Cel a les cultures precolombines i el nombre de gent que s’asseia al Sant Sopar, a la Taula Rodona de Camelot i a un banquet de la de la mitologia escandinava on un deu que es deia Loki es va carregar un altre que es deia Balder.

 M’he estat documentant en profunditat sobre el significat del 13: he escrit a google “significado número 13”. Segons una senyora que es diu Ana Cuevas Unamuno i que escriu un blog que Astrologia y más, Es un número de advertencia que implica cambio de planes y lugares, transformación constante, por lo que debe hallar seguridad en sí mismo y allí estabilizarse.

 Doncs això. El mateix de sempre. Però de nou.

Des de Sobreactuar.wordpress.com, FELIÇ 13 A TOTHOM I TOTDON!!!